Apèndix

Cantàbria, és una comunitat autònoma que pertany a la Península Ibèrica i és una regió històrica. Està limitada al nord amb el mar Cantàbric, el sud amb Castella i Lleó, a l’est amb el País Basc i a l’oest amb el Principat d’Astúries. La seva capital, és Santander, i és la localitat més poblada. La van anomenar Cantàbria pel fet d’estar entre la cornisa cantàbrica i el mar cantàbric. Té un clima oceànic humit i de temperatures moderades, fortament influenciat pels vents de l'oceà Atlàntic que xoquen contra les muntanyes. La precipitació mitjana és elevada, el que permet el creixement d’una frondosa vegetació.  A Cantàbria s’hi distingeixen dues àrees amb un important patrimoni natural, la de muntanya i la marina:

-      Muntanya: Constituida per una llarga barrera de muntanyes abruptes que formen la serralada Cantàbrica.

-      Marina: És una línia costanera de valls baixos que limita al mar Cantàbric per mitja de penya-segats, creuats, també, per 6 rius. 

Dia 5 (13.05.11) - Bilbao / Guggenheim / Barcelona

Vam sortir de Santillana, ja per tornar a Barcelona, cap a les 9:20, preparats per acabar el viatge. L'última part del viatge la vam fer a Bilbao. Bilbao, capital del País Basc, la comunitat autònoma més semblant a Catalunya (crec jo), per mi una comunitat que es, com diuen ells, la hostia! (perdó!). És també la capital de la província de Biscaia. 

Qui va dissenyar el Guggenheim de Bilbao va ser Frank Gehry, nascut el 28 de febrer de 1929 a Toronto, Canadà. Va néixer amb el nom de Ephraim Goldberg però va adoptar més tard la nacionalitat nord-americana. Es va graduar el 1954 dels seus estudis d'arquitectura i va començar a treballar a l'estudi de Victor Gruen i Associats a Los Angeles. Va fer servei militar durant un any i al seu retorn va ser admès a l'Escola de Disseny de la Universitat de Harvard per estudiar urbanisme.

Ell va estudiar també a la universitat de Southern, abans que establís la seva primera empresa, Frank O. Gehry i Associats el 1963. El 1979 aquesta marca va ser fusionada i es va convertir en Gehry & Krueger Inc. Al pas dels anys, Frank s'ha mogut lluny d'una pràctica comercial convencional a un taller artístic dirigit. El seu estil arquitectònic deconstructiu va començar a emergir a finals dels 70 en què Gehry, dirigit per una visió personal de l'arquitectura, creava composicions collage amb els materials trobats.En comptes de crear edificis, Gehry crea trossos d'escultura funcional. L'arquitectura de Gehry ha experimentat una evolució marcada des dels seus primers treballs en concret retorçat fins al chapeado i metall acanalat dels seus treballs més recents. El seu estil és impactant, realitzat freqüentment amb materials inacabats. En un mateix edifici incorpora diverses formes geomètriques simples, que creen un corrent visual entre elles. No obstant això, els treballs conserven una estètica deconstructiva que ajusta bé amb la cultura cada vegada més desunida a la qual pertanyen. En les comissions públiques a gran escala, des que es va convertir en un estètic deconstructiu, Gehry ha explorat els temes de l'arquitectura clàssica. En aquests treballs ell combina les composicions formals amb una estètica esclatada. Més recentment possible, Gehry ha combinat formes corbades amb formacions deconstructives complexes, aconseguint nous resultats significatius. És un dels arquitectes contemporanis que considera que l'arquitectura és un art, en el sentit que una vegada acabat un edifici, aquest ha de ser una obra d'art, com si fos una escultura. Ell ha anat treballant en els seus successius projectes d'aquesta manera, sense abandonar altres aspectes primordials de l'arquitectura, com la funcionalitat de l'edifici o la integració d'aquest en l'entorn. En reconeixement a la seva incansable tasca, Gehry va rebre el 1989 el prestigiós premi d'arquitectura Pritzker, comparable amb el premi Nobel.

El Guggenheim és un museu d'art contemporani que està a Bilbao. És un edifici molt modern, fet totalment de titani (exteriorment). És un museu amb moltes curiositats, com per exemple que, doni el Sol que doni a l'edifici, sempre es reflectirà al riu, que no hi ha cap línia recte en tot el museu (diuen), que té un gos, el Puppy, que "protegeix" el museu. És un dels museus amb més visites a l'any. 

Dia 4 (12.05.11) - Altamira / Colegiata / Soplao

Al matí vam anar al Museu d'Altamira, ja que les coves d'Altamira no es poden visitar perquè amb l'alè humà (és a dir, els gasos que desprenem al respirar, deterioren les pintures). En aquestes coves hi vivien els anomenats Homo Sapiens Sapiens, l'espècie (podríem dir) que som nosaltres. Aquests homos van fer aquestes pintures més tard del 22000 abans de Crist, però se sap que el 13000 abans de Crist ja s'havien deixat d'utilitzar. Aquestes pintures estaven fetes amb els materials anomenats anteriorment com són l'òxid de ferro i el manganès,  i estaven pintades sobre les roques, però aprofitant molt bé el volum i les formes de les coves per donar-li més sentit al dibuix. En les pintures estaven representats cérvols a mida real, símbols sense significat conegut, significat que probablement no arribarem a esbrinar mai, també es poden veure mans (tant positives com negatives, és a dir, que es vegi el voltant de la mà, o el palmell de la mà). El missatge, com s'ha dit abans, no se sap ben bé, tot i que hi hagi moltes teories, probablement mai se sàpiga quin era el significat real de les pintures, ni a qui anava dirigit. Vam acabar de fer la visita per la cova artificial i vam tenir temps de visitar una mica més el museu per dins, veure tot el que feien els prehistòrics, en tot tipus d'aspectes, com la caça, la pesca, a l'hora de fer les pells, etc. I també vam poder veure que per desgràcia encara hi ha llocs al món on es viu una situació semblant a com estava fa 20000 anys, perquè no han evolucionat gens. 

Quan vam acabar la visita al museu, vam tornar cap a Santillana, on vam fer una gimcana pels diversos llocs emblemàtics de Santillana. La gimcana s'acabava a la Colegiata, on havíem de fer la següent visita. Vam ser-hi tots cap allà les 12 del migdia, que va ser quan hi vam entrar. El nom "complet" és La Colegiata de Santa Juliana. És un monument romànic fet el 870. Al principi només era un claustre, però artesans, durant molts anys, van anar-la construint pedra a pedra, fent columnes amb els capitells amb escenes de la Bíblia. Al anar-se fent molt lentament, l'edifici té molts punts romànics, però també en té de gòtics, ja que a l'evolució de l'art en aquell moment va ser que canvies la manera de fer l'edifici. Per exemple, l'interior de l'església és gòtica, però el claustre i la part que no es església és romànic. Ara, l'església té molts desperfectes, al no haver-hi un arquitecte vigilant la contrucció, hi ha parts del recinte que estan molt mal col·locades, molt descentrades i tortes. Però és potser això el que li dóna tanta importància a l'edifici, la naturalitat amb que està fet. 

I per la tarda vam anar a les coves del Soplao. El Soplao, com totes les coves del cantàbric, s'han format mitjançant el modelat càrstic, és a dir, que l'aigua es filtra a través del sòl, crea un riu subterrani i a partir d'aquí, les estalactites i les estalagmites. I en això destaca el Soplao, en estalactites i estalagmites. La concentració d'aquestes formacions és tan gran..., no es pot explicar, és una quantitat molt i molt bèstia d'estalagtites i estalagmites, fins hi tot hi ha columnes, que es quan una estalactita i una estalagmita s'uniexen, i n'hi ha de molt gruixudes! Aquestes coves van ser descobertes per uns miners el 1855, però com que el que interessava era trobar plom i zinc, que era el que es buscava en aquella època, van fer cas omís de les coves imponents que hi havia, i van seguir buscant minerals fins que el 1975, van aturar l'activitat minera al adonar-se de la importància que tenia allò que havien trobat. El Soplao és una cova de 20 kilòmetres de longitud, però tan sols estan oberts 6 km al públic. Algunes de les cambres que hi ha al públic són La Galería de los Fantastmas, la Galería Gorda, la Galería del Falso Suelo, la Galería del Campamento, la Galería de la Opera, etc. De les coves que vam visitar, la del Soplao va ser la que em va agradar més, per les seves estalagmites i estalactites, la seva impressió... pel que sigui, va ser el que més em va agradar. 

Dia 3 (11.05.11) - Santander / Museu Marítim / Palau de la Magdalena / El Sardinero / Cuevas del Castillo

El dimecres al matí vam anar a Santander. A Santander, on el clima és d'un tipus oceànic, és a dir, molt humit i fresc als mesos més calorosos, FRED a l'hivern. També destaquen les marees. La causa de les marees és la força de gravetat que exerceixen la Lluna i el Sol sobre l'aigua. Gairebé cada dia hi ha dos moments del dia que l'aigua esta a plenamar i dos moments que està a baixamar, cada dia a diferents hores; per això hi ha des que només una vegada al dia hi ha plenamar o baixamar. Això afecta als vaixells perquè, si estan massa a prop de la costa es poden quedar encallats a la sorra. També els animals, perquè quan hi ha baixamar hi ha mol·luscs que es queden "atrapats" entre la sorra, a la platja.

Lluç:
Els lluços medeixen entre 80 cm i 130 cm de longtud, tenen el cos allargat, és marró/negre per la part superior i gris platejta per la part del ventre. Viuen al mar Mediterrani, al Pacífic i, òbviament, a l'atlàntic/mar cantàbric.
El tauró gat és un tipus de tauró que amb prou feines arriba al metre d'alçada i al quilo i mig de pes. Té el cos molt allargat, prim, amb el musell arrodonit.

Després, al sortir del Museu Marítim, vam anar cap a la península de Magdalena. Allà hi ha el palau que dona nom a la península, el palau de la Magdalena. És un dels edificis més importants de Santander. L’estil no és cap concret, sinó una barreja de varis estils arquitectònics. Es va construir entre 1909 i 1911, i estava pensat per ser la residencia d’estiu del rei Alfons XIII. L’edifici comptava de dues entrades: la Nord, que era per on entraven els carruatges, i la Sud, que era la principal. El palau estava fet de pedra. Allà vam fer una activitat, en al que havíem de contar les finestres que hi ha al palau, i en vam comptar 6000 aproximadament. Després de visitar el palau, vam anar caminant cap a una mena de zoològic públic que hi ha, on hi ha alguns animals com oques, pingüins, foques, ànecs... Des d’aquell lloc es pot veure una badia on hi ha l’anomenada Playa del Camello. Aquesta platja es diu així pel sol fet de que hi ha una pedra que sobresurt sobre de l’aigua i que curiosament té forma de camell. Tot seguit vam tornar ja cap a Santillana, però abans vam passar per altres edificis emblemàtics de Santander, com és el Casino, al barri del Sardinero, el camp de futbol del Racing (el Sardinero) i el Palau d’Esports, amb forma de balena i recobert totalment de titani.

A la tarda vam anar a les Cuevas del Castillo. Les Cuevas  del Castillo son unes coves, de modelat càrstic. Això vol dir que, com que el sòl de les muntanyes es molt porós, és a dir, l’aigua es filtra molt bé. L’aigua acumulada sota terra va formant rius subterranis, i aquests rius acaben fent les coves. I, com que l’aigua segueix filtrant-se, quan arriba a les coves, arriba en forma de calç i forma les estalactites i les estalagmites. Al veure aquestes coves, els prehistòrics s’hi van instal·lar. Allà hi feien bàsicament vida, tot i que també expressaven idees amb l’art rupestre. Vivien a la part de la cova més exterior, perquè així tenien llum natural i estaven protegits. El “tipus” de prehistòrics que vivien eren els Neandertals, però aquests no van fer pintures rupestres, sinó els de Cromanyó. Les pintures van ser fetes entre el 36000 i el 10000 abans de Crist. Utilitzaven manganès i carbó a l’hora de fer figures negres, i òxid de ferro per fer les figures vermelles, tot i que també dibuixaven amb puntes esmolades que no servien bé per caçar. No se sap a qui anaven dirigides les pintures, i probablement no se sabrà mai, però es creu que era perquè tinguessin més sort a l’hora de caçar quan dibuixaven animals, però és només una teoria. 

Dia 2 (10.05.11) - Picos de Europa / Fuente Dé / Sotama / Comillas

El segon dia al matí vam anar als Picos de Europa, concretament a una zona del Parque Natural de los Picos de Europa. Per anar-hi anèvem pel costat del desfiladero de Hermidas, on hi passa el riu Deba. També vam passar per Potes fins que vam arribar a Fuente Dé. Allà ens vam dividir per minuts en dos grups, un que pujava primer al telefèric, i l'altre grup després, perquè no hi cabíem tots vint-i-dos al mateix telefèric. Al telefèric, ens vam poder fixar que en poca estona, ni cinc minuts, el telefèric cobria un desnivell considerable; 732 metres, exactament. També es notava físicament, ja que quan gairebé estaves al final del trajecte, les orelles estaven absolutament tapades, i amb punxades puntuals, en el meu cas. A l'arribar a dalt, i després de recuperar-nos, vam començar a caminar per fer una bona passejada pels Picos. Tot i que anàvem caminant, més o menys igual, el grup cada vegada es va anar dispersant més, i això va fer que triguéssim més del compte en complir el trajecte que havíem de fer, tot i que no va ser una pèrdua de temps molt excessiva, però, per exemple, temps de descans per després de dinar si que es va perdre. Bé, el cas és que, a part de que feia un vent força considerable, quan no estàvem coberts per pedres/roques, cosa que no passava gairebé mai, vam arribar al nostre primer punt en tres quarts d'hora, una hora des del punt on havíem començat la caminada, el primer llac. Tot i que havíem vist clapes de gel a la llunyania, el llac estava en estat líquid. No era un llac de grans dimensions, però no estava malament. En vam veure tres, el més gran el tercer que vam veure, on, a més, molt a prop, hi vam trobar clapes de gel (algunes que deuríem veure a la llunyania). Tot seguit vam tornar cap al telefèric, vam baixar i vam anar-nos-en cap a Potes a dinar.

A l'acabar de dinar, cinc o deu minuts després, vam marxar cap a Sotama, on vam anar al Museu d'Interpretació dels Picos de Europa. Allà ens van explicar moltíssimes coses relacionades amb els Picos de Europa: la història del Parc Natural, que abans era un parc més gran que es deia Parque Natural del Valle de Covadonga, la fauna i flora que predomina al Parc, les espècies autòctones, com la salamandra rabilarga, que el seu nom ho diu tot, el desmán ibérico, la vaca per ells també és molt important (ramaderia), l'urogayo...; com es reparteix la flora al territori: Zona alpina (2500 m cap a dalt), zona subalpina (1800 m - 2500 m), montano (800 m - 1800 m) i colino (800 m - costa); la formació de congostos, que es formen quan, per l'acció de l'aigua d'un riu travessen una zona de sòl dèbil calcàric, els més importants són el de Hermitas i el del Cares. Al final de la interessant visita (no hi ha sarcasme) vam veure una video molt interessant d'uns 18 min., on s'ensenyaven paisatges molt bonics que es poden veure als Picos de Europa durant les diferents estacions de l'any, l'evolució que hi ha. Tot seguit vam marxar cap a Comillas.

A Comillas, en teoría, havíem de veure el Capricho de Gaudí(1), però per motius aliens a nosaltres (estava tancat) no el vam poder veure i, a més, per un lloc on el Lluís va dir que abans es podia veure, estava tapat. I l'església de Comillas, on també volíem anar-hi, tampoc hi vam poder anar perquè estava tancada. Però el que si que vam poder veure va ser el palau de Sobrellano, construït per Joan Martorell(2) a ordre del marquès de Comillas, igual que el Capricho de Gaudí.

El Capricho de Gaudí es un edifici que Gaudí va projectar el 1883 a encàrrec del Marquès de Comillas. Es va construir amb tres anys, i el seu nom real és Villa Quijano.

El palau de Sobrellano va ser dissenyat i construït per Joan Martorell, també a encàrrec del marquès de Comillas. Les seves obres es van acabar el 1888 i, encara que fos de Joan Martorell, els mobles interiors estan fets per Antoni Gaudí, gran amic del marquès.

(1) Antoni Gaudí, nascut a Reus el 1852 va ser un arquitecte català i un dels màxims representants del modernisme català. Els seus dissenys sempre estaven inspirats, ni que fos una miqueta, en les formes de la natura, cosa que el fa incomfusible als seus edificis. Va morir a Barcelona el 1926 atropellat per un tramvia.

(2) Joan Martorell, nascut a Barcelona el 1833, va ser un arquitecte català amb una obra molt centrada al gòtic d'aquella època de moda. Va ser mestre de Gaudí, el que va descriure com a el que va ser, fixant-se molt amb les formes, la geometria, etc.: delineant.

Vam acabar la visita a Comillas i ja vam anar directament a l'hotel, a sopar i a dormir.

Dia 1 (09.05.11) - Tudela / Santillana del Mar

El primer dia vam passar per Tudela, on hi vam fer parada per dinar. Hi vam veure una plaça de les places, per no dir la més important, de tot Navarra: la plaça de los fueros. Els fueros eren com ciutats/comarques tal com es deien antigament. Doncs en aquella plaça hi ha tots els escuts de tots els fueros que hi havia antigament (això abans de dinar). Després de dinar vam anar a veure la catedral de Tudela, on a fora hi havia un retrat/estàtua de Carles III. Unes hores de viatge més tard vam arribar a Santillana del Mar. Ens vam instal·lar a l'hotel i vam anar a sopar. Després de sopar vam anar a fer una visita nocturna pel poble. Hi havia bastant obscuritat al poble i, al ser empedrat, semblava un poble medieval al vespre. No semblava un poble que a l'estiu fos visitat per grans masses de gent, i que no s'hi pogués caminar; semblava més aviat un poble proper a la cosa però alhora interior (és el que és) que hi viuen set famílies a l'hivern i poc més habitat a l'estiu, amb segones residències. No és el cas, encara que ho sembli.