Apèndix

Cantàbria, és una comunitat autònoma que pertany a la Península Ibèrica i és una regió històrica. Està limitada al nord amb el mar Cantàbric, el sud amb Castella i Lleó, a l’est amb el País Basc i a l’oest amb el Principat d’Astúries. La seva capital, és Santander, i és la localitat més poblada. La van anomenar Cantàbria pel fet d’estar entre la cornisa cantàbrica i el mar cantàbric. Té un clima oceànic humit i de temperatures moderades, fortament influenciat pels vents de l'oceà Atlàntic que xoquen contra les muntanyes. La precipitació mitjana és elevada, el que permet el creixement d’una frondosa vegetació.  A Cantàbria s’hi distingeixen dues àrees amb un important patrimoni natural, la de muntanya i la marina:

-      Muntanya: Constituida per una llarga barrera de muntanyes abruptes que formen la serralada Cantàbrica.

-      Marina: És una línia costanera de valls baixos que limita al mar Cantàbric per mitja de penya-segats, creuats, també, per 6 rius. 

Dia 5 (13.05.11) - Bilbao / Guggenheim / Barcelona

Vam sortir de Santillana, ja per tornar a Barcelona, cap a les 9:20, preparats per acabar el viatge. L'última part del viatge la vam fer a Bilbao. Bilbao, capital del País Basc, la comunitat autònoma més semblant a Catalunya (crec jo), per mi una comunitat que es, com diuen ells, la hostia! (perdó!). És també la capital de la província de Biscaia. 

Qui va dissenyar el Guggenheim de Bilbao va ser Frank Gehry, nascut el 28 de febrer de 1929 a Toronto, Canadà. Va néixer amb el nom de Ephraim Goldberg però va adoptar més tard la nacionalitat nord-americana. Es va graduar el 1954 dels seus estudis d'arquitectura i va començar a treballar a l'estudi de Victor Gruen i Associats a Los Angeles. Va fer servei militar durant un any i al seu retorn va ser admès a l'Escola de Disseny de la Universitat de Harvard per estudiar urbanisme.

Ell va estudiar també a la universitat de Southern, abans que establís la seva primera empresa, Frank O. Gehry i Associats el 1963. El 1979 aquesta marca va ser fusionada i es va convertir en Gehry & Krueger Inc. Al pas dels anys, Frank s'ha mogut lluny d'una pràctica comercial convencional a un taller artístic dirigit. El seu estil arquitectònic deconstructiu va començar a emergir a finals dels 70 en què Gehry, dirigit per una visió personal de l'arquitectura, creava composicions collage amb els materials trobats.En comptes de crear edificis, Gehry crea trossos d'escultura funcional. L'arquitectura de Gehry ha experimentat una evolució marcada des dels seus primers treballs en concret retorçat fins al chapeado i metall acanalat dels seus treballs més recents. El seu estil és impactant, realitzat freqüentment amb materials inacabats. En un mateix edifici incorpora diverses formes geomètriques simples, que creen un corrent visual entre elles. No obstant això, els treballs conserven una estètica deconstructiva que ajusta bé amb la cultura cada vegada més desunida a la qual pertanyen. En les comissions públiques a gran escala, des que es va convertir en un estètic deconstructiu, Gehry ha explorat els temes de l'arquitectura clàssica. En aquests treballs ell combina les composicions formals amb una estètica esclatada. Més recentment possible, Gehry ha combinat formes corbades amb formacions deconstructives complexes, aconseguint nous resultats significatius. És un dels arquitectes contemporanis que considera que l'arquitectura és un art, en el sentit que una vegada acabat un edifici, aquest ha de ser una obra d'art, com si fos una escultura. Ell ha anat treballant en els seus successius projectes d'aquesta manera, sense abandonar altres aspectes primordials de l'arquitectura, com la funcionalitat de l'edifici o la integració d'aquest en l'entorn. En reconeixement a la seva incansable tasca, Gehry va rebre el 1989 el prestigiós premi d'arquitectura Pritzker, comparable amb el premi Nobel.

El Guggenheim és un museu d'art contemporani que està a Bilbao. És un edifici molt modern, fet totalment de titani (exteriorment). És un museu amb moltes curiositats, com per exemple que, doni el Sol que doni a l'edifici, sempre es reflectirà al riu, que no hi ha cap línia recte en tot el museu (diuen), que té un gos, el Puppy, que "protegeix" el museu. És un dels museus amb més visites a l'any. 

Dia 4 (12.05.11) - Altamira / Colegiata / Soplao

Al matí vam anar al Museu d'Altamira, ja que les coves d'Altamira no es poden visitar perquè amb l'alè humà (és a dir, els gasos que desprenem al respirar, deterioren les pintures). En aquestes coves hi vivien els anomenats Homo Sapiens Sapiens, l'espècie (podríem dir) que som nosaltres. Aquests homos van fer aquestes pintures més tard del 22000 abans de Crist, però se sap que el 13000 abans de Crist ja s'havien deixat d'utilitzar. Aquestes pintures estaven fetes amb els materials anomenats anteriorment com són l'òxid de ferro i el manganès,  i estaven pintades sobre les roques, però aprofitant molt bé el volum i les formes de les coves per donar-li més sentit al dibuix. En les pintures estaven representats cérvols a mida real, símbols sense significat conegut, significat que probablement no arribarem a esbrinar mai, també es poden veure mans (tant positives com negatives, és a dir, que es vegi el voltant de la mà, o el palmell de la mà). El missatge, com s'ha dit abans, no se sap ben bé, tot i que hi hagi moltes teories, probablement mai se sàpiga quin era el significat real de les pintures, ni a qui anava dirigit. Vam acabar de fer la visita per la cova artificial i vam tenir temps de visitar una mica més el museu per dins, veure tot el que feien els prehistòrics, en tot tipus d'aspectes, com la caça, la pesca, a l'hora de fer les pells, etc. I també vam poder veure que per desgràcia encara hi ha llocs al món on es viu una situació semblant a com estava fa 20000 anys, perquè no han evolucionat gens. 

Quan vam acabar la visita al museu, vam tornar cap a Santillana, on vam fer una gimcana pels diversos llocs emblemàtics de Santillana. La gimcana s'acabava a la Colegiata, on havíem de fer la següent visita. Vam ser-hi tots cap allà les 12 del migdia, que va ser quan hi vam entrar. El nom "complet" és La Colegiata de Santa Juliana. És un monument romànic fet el 870. Al principi només era un claustre, però artesans, durant molts anys, van anar-la construint pedra a pedra, fent columnes amb els capitells amb escenes de la Bíblia. Al anar-se fent molt lentament, l'edifici té molts punts romànics, però també en té de gòtics, ja que a l'evolució de l'art en aquell moment va ser que canvies la manera de fer l'edifici. Per exemple, l'interior de l'església és gòtica, però el claustre i la part que no es església és romànic. Ara, l'església té molts desperfectes, al no haver-hi un arquitecte vigilant la contrucció, hi ha parts del recinte que estan molt mal col·locades, molt descentrades i tortes. Però és potser això el que li dóna tanta importància a l'edifici, la naturalitat amb que està fet. 

I per la tarda vam anar a les coves del Soplao. El Soplao, com totes les coves del cantàbric, s'han format mitjançant el modelat càrstic, és a dir, que l'aigua es filtra a través del sòl, crea un riu subterrani i a partir d'aquí, les estalactites i les estalagmites. I en això destaca el Soplao, en estalactites i estalagmites. La concentració d'aquestes formacions és tan gran..., no es pot explicar, és una quantitat molt i molt bèstia d'estalagtites i estalagmites, fins hi tot hi ha columnes, que es quan una estalactita i una estalagmita s'uniexen, i n'hi ha de molt gruixudes! Aquestes coves van ser descobertes per uns miners el 1855, però com que el que interessava era trobar plom i zinc, que era el que es buscava en aquella època, van fer cas omís de les coves imponents que hi havia, i van seguir buscant minerals fins que el 1975, van aturar l'activitat minera al adonar-se de la importància que tenia allò que havien trobat. El Soplao és una cova de 20 kilòmetres de longitud, però tan sols estan oberts 6 km al públic. Algunes de les cambres que hi ha al públic són La Galería de los Fantastmas, la Galería Gorda, la Galería del Falso Suelo, la Galería del Campamento, la Galería de la Opera, etc. De les coves que vam visitar, la del Soplao va ser la que em va agradar més, per les seves estalagmites i estalactites, la seva impressió... pel que sigui, va ser el que més em va agradar.